Les Doctores Maria Bou Mas i Carme Mallorquí Bertran, en motiu de la seva jubilació, reben un acte de reconeixement i homenatge per part de totes les alcaldies dels pobles que configuren l’ABS Bàscara, per tots els anys de dedicació i cura de la salut i benestar de les persones.
Avui al migdia a l’exterior del CAP de Bàscara, tots els pobles dependents de l’àrea bàsica de salut, hem portat a terme un acte de reconeixement i homenatge a les Doctores Maria Bou Mas i Carme Mallorquí Bertran, qui després de molts anys de professió han entrat en aquesta nova etapa ben merescuda, com és, la seva jubilació.
Les alcaldies de tots els municipis hi hem estat presents, per agrair aquests anys de dedicació i cura de la salut i benestar de les persones i per transmetre un missatge de part dels veïns i veïnes dels respectius pobles:
Qui té un bon metge de família té un tresor. La medicina moderna és cada cop més complexa i sofisticada i les persones quan necessitem atenció ens veiem trossejats entre múltiples i diverses especialitats, cada vegada més, fent anades i vingudes entre la sanitat pública i la privada i quan ja ens trobem ben perduts, trobem la taula de salvament que és l’atenció familiar, l’equilibri correcte entre el progrés científic i tecnològic i una òptima assistència personal i col·lectiva dirigida a solucionar els problemes i les necessitats de salut més freqüents i a coordinar i seguir el curs entre les diferents especialitats.
No podem imaginar una bona qualitat de vida en un poble, sense el bon servei d’atenció familiar que fan el personal mèdic i d’infermeria de família. De vegades com a ciutadans i ciutadanes, no soms conscients d’aquesta sort, però tard o d’hora, tots i cadascun de nosaltres l’acabem necessitant i és llavors quan les coses agafen la dimensió real, perquè la salut és el bé més preuat de tots.
En nom de tots els pobles que avui representem: Bàscara, Vilademuls, Pontós, Garrigàs, Sant Miquel de Fluvià i Palau de Santa Eulàlia, Saus-Camallera-Llampaies, Vilaür, Sant Mori, Vilopriu i Garrigoles us volem agrair aquests anys de dedicació i cura de la salut i benestar de les persones dels nostres municipis, vosaltres dues Dra. Carme Mallorquí i Dra. Maria Bou, heu estat el nostre tresor.
Gràcies per la dedicació i estima oferta a tots i cadascun dels pacients que han passat per les vostres consultes, per la vostra vocació inqüestionable, per acompanyar a les persones no només en l’aspecte mèdic sinó també en la dimensió humana i per defensar sempre els valors de la sanitat pública, actitud i manera de ser que s’ha guanyat la confiança, l’estima i el respecte de les persones que us coneixen.
Doctora Mallorquí, els teus pacients, amics i veïns et defineixen com una gran persona, compromesa, molt propera en el tracte i enamorada de la teva feina.
Dra. Bou qui et coneix parla de la teva gran humilitat, que tractes per igual a tothom i que has estat la seva assegurança de vida durant tots aquests anys.
Ambdues heu deixat una bona empremta i el llegat d’una manera de fer, que perdurà en el temps i que ens ajuda a reivindicar el que volem que sigui el servei de salut pública en els nostres pobles.
Amb estima us desitgem una bona jubilació, un temps per tenir temps, ben merescut i que pugueu omplir d’activitats que us facin molt feliç aquesta nova etapa de la vostra vida.
L’acte ha finalitzat amb el lliurament d’una placa commemorativa personalitzada per a cadascuna i la lectura d’un poema Oh, els metges! de Lluís Millà.
Àrea Bàsica de Salut de Bàscara, 29 de març de 2021
De Lluís Millà, escriptor, llibreter i arxiver català , fill de Barcelona (1865-1946), que pel seu sentit de l’humor talment podriem pensar que era originari de l’Empordà !
OH, ELS METGES! de LLUÍS MILLÀ
No trobant-me pas com cal,
per si patia del fetge
vaig consultar un bon metge
cercant remei pel meu mal.
El metge era dels de fama,
puix jo, veient-me en apuro
de salut, no miro un duro,
ni vull doctors de … camama.
Llarga cua fa demanda
a cal metge amb sa dolència.
Prenc seient i prenc paciència
esperant la meva tanda.
Allí, en la sala d’espera,
vaig assabentar-me bé
que uns patien del pedrer
i uns altres de… la pedrera.
També de la post del pit,
de la biga de l’esquena…
En fi, mals de tota mena,
mals que donen molt neguit.
Després d’una hora passada
esperant el gran doctor,
ja trobo franca l’entrada.
Em diu el doctor –Vostè,
que el meu diagnòstic reclama,
quin mal té? De què s’exclama?
-De que no em trobo gens bé-
li contesto.
-On sent el mal?
-El cap se me’n va, pateixo,
i trobo que no paeixo
d’una manera normal.
-A veure-. Em colpeja el pit,
m’examina les parpelles,
la llengua, el nas, les orelles…
I per fi diu, decidit:
-Ja està vist. Ja ho tinc entès.
Anèmia, linfa, clorosis,
i un xic de… preocuposis.
No s’espanti: total res.
Règim: no begui vi.
-No en bec pas, sóc aiguader.
-Doncs… begui’n. Que pren cafè?
-No senyor.
-Prengui’n.
-Vol dir!
-No fumi.
-Mai he fumat.
-Doncs…fumi.
-No hi tinc empenyo.
-Pot fumar algun caliquenyo,
puig tinc experimentat
que el fum sempre desvapora.
-Ho faré tal com ho diu.
-I ara que som a l’estiu
li convé passar-lo a fora,
a un poble ben airejat,
amb força pins, rica arbreda.
-Cabalment visc a Pineda.
-Doncs… vingui a viure a ciutat.
Que així, estant de mi a prop,
seguiré de dia en dia
el curs de la malaltia
i podrem aturar el cop,
que pot dar-li un que sentir;
perquè, fill, en aquest món,
quan tenim que els anys hi són…
Ja comprèn el que vull dir!
-Si, senyor, no parli més.
-Pels malalts tot són apuros.
-Quant tinc de dar-li?
-Cinc duros.
Les altres visites, tres-.
Li pago. M’obre la porta
i despedint-me cordial
fa passar un altre malalt
deixant-me l’ànima morta;
puix surto ben convençut
que, amb metges i medecines,
si l’encertes l’endevines.
“Qui gemega ja ha rebut.”